Viaxe tres de los pasos d’Arturo, rei de Britannia

Stonehenge | Foto: Facuriella.
Stonehenge | Foto: Facuriella.

«Cuando-yos paeció’l momentu más propiciu, fueron los tres a la puerta de Tintagel y Merlín llamó al porteru. Ésti reconoció darréu a Bretel, a Jordán y al duque Gorlais y entainó a abri-yos el portón. […] Depués Uther enfiló solu’l camín al cuartu d’Ygerne. Asina durmieron xuntos esa nueche’l rei Uther Pedragon y la duquesa Ygerne de Tintagel, y foi esa nueche cuando enxendraron al rei que, col tiempu, diba llamase Arturo.»

HENRIQUE G. FACURIELLA
Asina cuenta Jean Markale, nel llibru El nacimientu del rei Arturo, el momentu de la concepción del rei ente les muries del castiellu de Tintagel. Pa munches persones –ente les que me cuento–, esta escena tien los colores y los soníos que-y punxo John Boorman na película Excalibur (1981), cuando Uther, baxo l’aspectu del duque de Cornualles por maxa de Merlín, toma a Ygerne mentes el duque verdaderu muerre na batalla al pie del castiellu.

Por eso, ye inevitable recrear la ponte de ñublu pela qu’acabalga Uther cuando ún contempla les muries de Tintagel —un castiellu asitiáu nuna isla— dende los cantiles d’enfrente. Recorrer les ruines ye tamién un viaxe pel terrén del mitu, de la recreación y la suxestión, sobre manera si’l cielu ye una bóbeda de grisura y de la yerba ascienden bafaraes de borrín. Nun se pue negar qu’esti requexu de Cornualles sía’l meyor sitiu pa empezar a andar el país d’Arturo.

Costa de Tintagel | Foto: Facuriella.
Costa de Tintagel | Foto: Facuriella.

El territoriu onde la lleenda asitia la historia del rei Arturo espárdese per tol suroeste de Gran Bretaña, un área tremada de reliquies del pasáu onde se mecen la historia y la lleenda. Ente elles destaca, pola fama, el sitiu megalíticu de Stonehenge, un monumentu que nun precisa de presentación nenguna. Visitalu a primer hora de la mañana, cuando tovía nun llegó la masa de turistes, ye, ensin dulda, la meyor opción, sobre manera, si se tien en cuenta la so orientación en función del alba y del atapecer.

Anque Stonehenge sía’l monumentu más conocíu, per toa esta zona hai restos de la cultura megalítica y sitios bien interesantes si ún quier tranquilidá y silenciu pa ser quién –o, tan siquiera, intentalo– a conectar colo que fuere que llevó a aquella xente a llevantar construcciones que siguen ablucando a los seres humanos. Ún de los más llamativos ye’l sitiu d’Avebury, nel condáu de Wiltshire, un complexu que comprende delles estructures con funciones, la mayor parte, desconocíes. La parte principal del complexu llevantóse alredor del 2600 a. C., anque sufrió dellos cambios nos sieglos posteriores que-y dieron la forma que presenta anguaño: un parapetu circular de tierra con un fosu que ciarra un área de 11,5 hectárees onde s’inclúi parte de l’aldea d’Avebury y, polo menos, tres círculos de piedres.

img_5941-avebury

Ye bien interesante llegar a Avebury –o abandonala– andando, recorriendo la vía, seique procesional, que conecta l’aldea col sitiu conocíu como «el santuariu». Nun hai muncha xente que faiga esti trayectu de milla y media (cuasi 2,5km), especialmente un día murniu y col cielu amenazando agua, polo que’l maxín pue recorrer a voluntá y ensin estorbos los tiempos cuando les muyeres y homes del Neolíticu pisaben aquel terrén, quiciás formando parte d’un cortexu fúnebre, coles ofrendes prescrites nes manes, o volviendo a casa tres del entierru. Más tovía, en delles de les piedres, un alma abierta a lo estraordinario pue ver los xestos –y hasta les cares– d’aquella xente, quiciás clamando al cielu o colos güeyos vueltos al suelu d’au vien y au vuelve. Porque nel sitiu que llamen «el santuariu» atopáronse bien de güesos humanos y restos de comida que los investigadores rellacionen con ritos y ceremonies fúnebres bien ellaboraes y complexes.

Nel mesmu condáu de Wiltshire allúgase Old Sarum, quier dicise, la vieya ciudá de Sarum, que dio nome, ente otres coses, al ritu litúrxicu mas influyente en tola Edá Media inglesa. La historia de Sarum ye bien llamativa y valió como base pa la novela Los pilares de la tierra, de Ken Follet. Fortificada alredor del 500 a. C., na Edá del Fierru, la llomba de Sarum ocupáronla los romanos, los saxones y los normandos, que construyeron, nos sieglos XI y XII, un castiellu imponente –foi sé de la corte en dellos momentos– y una catedral tovía más ablucante. Sicasí, el so éxitu foi tamién la so desgracia, la zona nun tenía agua abondo pa tola población que se llegó a concentrar nella y, menos d’un sieglu depués de terminada la catedral normanda, la xente tuvo que desplazase unos kilómetros al sur, onde fundaron la ciudá de Salisbury, al tiempu que quedaba erma la llomba y, de la catedral, namás la planta.

En primer términu, solar de la catedral d'Old Sarum, al fondu, el parapetu de la fortificación | Foto: Facuriella.
En primer términu, solar de la catedral de Sarum, al fondu, la fortificación | Foto: Facuriella.

Pero estes son tamién les tierres del Grial, que la lleenda artúrica asocia cola copa onde Xosé d’Arimatea recoyó la sangre de Xesucristo tres de la crucifixón. Nel llibru que citábemos al principiu, Merlín cuénta-y a Uther cómo Xosé d’Arimatea salió, cola reliquia santa, de Palestina y embarcóse nuna travesía hasta la tierra de Britannia, onde’l postreru de los fíos llevantó’l castiellu de Corbenic, nun situ conocíu como Avalón, pa guardar ellí’l Grial preciosu.

Según la versión que recueye Markale, el magu propúnxo-y al rei fundar una hermandá de caballeros de corazón noble qu’aconceyaren alredor d’una mesa redonda y salieren a comuña a buscar el Grial. Sicasí, Uther nun tenía’l corazón tan llimpiu como yera necesario y quixo más el «concu» d’Ygerne que’l cáliz de Cristo.

Arturo diba intentar tamién la fazaña y, a lo menos, fue quién a formar la hermandá famosa na corte de Camelot, un nome que casi aburre yá de tanto que s’abusó d’él en películes, noveles y hasta establecimientos turísticos. Anque nestes tierres hai bien de fortaleces con vocación d’heriedes de la capital d’Arturo, como sitiu ideal que ye, cualquier castiellu pue llegar a ser un cachu de Camelot pal pelegrín, viaxeru o turista.

Capiya del castiellu de Farleigh Hungerford | Foto: Facuriella.
Capiya del castiellu de Farleigh Hungerford | Foto: Facuriella.

Nel condáu de Somerset asítiase, por exemplu, el castiellu de Farleigh Hungerford, una fortificación arrodiada d’un fosu y qu’empezó a llevantar, a finales del sieglu 1370, Sir Thomas Hungerford, speaker na cámara de los comunes del Parllamentu inglés. Por mui lloñe que tean de la dómina histórica cuando, supuestamente, vivió Arturo (el sieglu VI), castiellos como esti, coles sos torres, muries y capiya, apaecen nel imaxinariu colectivu cuando se fala de los caballeros de la Tabla Redonda y les sos aventures. Nun tien poco que ver nello que fueran esti tipu de castiellos los propios de la época de Thomas Malory, l’autor d’un testu fundamental pal espardimientu de la lleenda artúrica: La muerte d’Arturo. Nel casu de Farleigh Hungerford destaca, ente toles construcciones, la capiya, perfectamente conservada y que guarda, na cripta, les caxes –y los cuerpos– de munchos miembros de la familia.

Detalle de los restos de l'abadía de Glastonbury | Foto: Facuriella.
Detalle de los restos de l’abadía de Glastonbury | Foto: Facuriella.

Precisamente l’acabación d’Arturo, tal como la cuenta Malory, tien muncho que ver col so fracasu en caltener caltener la integridá moral necesaria p’algamar el Grial. De la unión incestuosa con Morgana –medio hermana d’él– diba nacer Mordred que, llegáu a mozu, va volvese a so padre y condenar al reinu a una guerra civil. El final de la historia ye bien sabíu, Mordred atopa la muerte a manes del padre y ésti recibe una mancadura, seique mortal, de manes del fíu. Darréu, Arturo avienta la espada Excalibur al llagu y Morgana lleva’l cuerpu del monarca a la tierra d’Avalon, d’au la lleenda diz qu’habrá de volver un día.

Son munchos los sitios que se propunxeron como la morada final d’Arturo, sicasí’l que más fama garró a lo llargo de la historia foi Glastonbury, nel condáu de Somerset y mui cerca de Farleigh Hungerford, Avebury o Sarum. La villa actual, que creció al pie de la abadía medieval –güei en ruines–, alcuéntrase dominada pola visión del Tor, un cuetu onde la tradición asitia la fundación de la primer ilesia cristiana de Britannia, la que llevantara Xosé d’Arimatea y que taba destinada a custodiar el Grial. L’historiador galés del sieglu XII Gruffudd ap Arthur (Geoffrey de Monmouth) foi’l primeru n’asitiar n’esti cuetu l’Avalon del mitu y poco tiempu depués, los monxos de Glastonbury anunciaron el descubrimientu de les tumbes d’Arturo y la muyer, Xinebra.

Fuera verdá o una estratexa p’atraer pelegrinos, cuando se fala de mitu y lleenda nun hai resquiciu per onde puea entrar lo falso y el suelu de l’abadía sigue amosando güei, espuestu al agua y al sol, un sitiu onde velar armes pa salir a la busca del Grial.

Be the first to comment

Leave a Reply

Tu dirección de correo no será publicada.


*